El passat divendres, el 14 de gener, em van convidar a veure una obra de teatre en reposició —després d’haver-se representat al Teatre Lliure— al Teatre Poliorama, a Barcelona: El curiós incident del gos a mitjanit, l’adaptació de la reputada novel·la de Mark Haddon, amb el mateix títol —en anglès, The Curious Incident of the Dog in the Night-Time—, que es començà a representar als escenaris gràcies a Simon Stephens, l’any 2012, al National Theatre de Londres.
El protagonista és en Christopher Boone, un noi de quinze anys amb Síndrome d’Asperger, que destaca per les seves curioses habilitats i uns interessos molt concrets, sobretot al voltant de les matemàtiques i de l’espai exterior. És incapaç de dir mentides i no té pèls a la llengua. Un dia, en un dels seus passejos, s’acosta a la casa de la seva veïna, la senyora Shears, per a saludar el seu gos, en Wellington, però el troba mort, amb una forca clavada al cos. D’ençà aquest descobriment, el jove decidirà dur a terme una investigació —al seu propi estil— per a resoldre l’enigma que envolta aquest assassinat, i que el conduirà a destapar incerteses sobre la seva pròpia vida. Amb aquest seguit de troballes, haurà de superar moltes de les pors que el retenen.
No he tingut el plaer de llegir-ne el llibre però, tot i que des d’una perspectiva més limitada, puc dir que es tracta d’una obra de teatre no només entretinguda, sinó que barreja, amb enginy, tocs còmics i tràgics. Una interpretació notable, encapçalada per en Pol López, qui sens dubte brillava —sense desmerèixer la resta de l’elenc— per sobre dels altres actors. Em va semblar el més creïble, i la seva desimboltura aconseguia arrencar-me, molt sovint, rialles. L’actuació dels adults que envolten en Christopher és també remarcable, sobretot la de la seva professora, la Siobhan, interpretada per la Marta Marco; però trobo que, en ocasions, la dels pares i la dels personatges secundaris o terciaris, és potser massa afectada o exagerada. No obstant, cap representació deixa de ser satisfactòria.
Apart de la interpretació, per mi estel·lar, d’en Pol López, direcció —de la que se’n fa càrrec en Julio Manrique— i escenogracia em resultaren brillants. Els decorats meticulosos, en els que l’ús de la projecció digital del fons juga un paper molt important, i els àgils canvis de les escenes, impedeixen que el públic s’adormi o es despisti, i la combinació de colors i la destresa amb què es coordinen els sons i la música aconsegueixen deixar-lo embadalit.
La funció encara està en cartellera i preveig que romandrà viva molt temps, gràcies al seu èxit aclaparador, tant al seu país d’origen —el Regne Unit—, com al Teatre Lliure. A risc de fer-me repetitiva, és indispensable que em reiteri sobre l’esplèndida presència d’en Pol López, que brodava el paper amb una màxima concentració, sense cap ombra de titubejos i, a més, ens va brindar una breu escena posterior, en la que pogué fer gala de les seves aptituds a l’escenari sense desconnectar, en cap moment, del seu personatge.
A part, l’obra també serveix com a mitjà per a conscienciar sobre l’autisme i altres tipus d’astorns que afecten, en aquest cas, a les capacitats intel·lectuals. La Síndrome d’Asperger està començant a ser cada cop més reconeguda, però encara són necessàries la divulgació i investigació al respecte. Es tracta d’una representació sincera, entendridora, trista i, alhora, divertida. Molt recomanada.
