domingo, 15 de enero de 2017

EL CURIÓS INCIDENT DEL GOS A MITJANIT


El passat divendres, el 14 de gener, em van convidar a veure una obra de teatre en reposició —després d’haver-se representat al Teatre Lliure— al Teatre Poliorama, a Barcelona: El curiós incident del gos a mitjanit, l’adaptació de la reputada novel·la de Mark Haddon, amb el mateix títol —en anglès, The Curious Incident of the Dog in the Night-Time—, que es començà a representar als escenaris gràcies a Simon Stephens, l’any 2012, al National Theatre de Londres.

El protagonista és en Christopher Boone, un noi de quinze anys amb Síndrome d’Asperger, que destaca per les seves curioses habilitats i uns interessos molt concrets, sobretot al voltant de les matemàtiques i de l’espai exterior. És incapaç de dir mentides i no té pèls a la llengua. Un dia, en un dels seus passejos, s’acosta a la casa de la seva veïna, la senyora Shears, per a saludar el seu gos, en Wellington, però el troba mort, amb una forca clavada al cos. D’ençà aquest descobriment, el jove decidirà dur a terme una investigació —al seu propi estil— per a resoldre l’enigma que envolta aquest assassinat, i que el conduirà a destapar incerteses sobre la seva pròpia vida. Amb aquest seguit de troballes, haurà de superar moltes de les pors que el retenen.

No he tingut el plaer de llegir-ne el llibre però, tot i que des d’una perspectiva més limitada, puc dir que es tracta d’una obra de teatre no només entretinguda, sinó que barreja, amb enginy, tocs còmics i tràgics. Una interpretació notable, encapçalada per en Pol López, qui sens dubte brillava —sense desmerèixer la resta de l’elenc— per sobre dels altres actors. Em va semblar el més creïble, i la seva desimboltura aconseguia arrencar-me, molt sovint, rialles. L’actuació dels adults que envolten en Christopher és també remarcable, sobretot la de la seva professora, la Siobhan, interpretada per la Marta Marco; però trobo que, en ocasions, la dels pares i la dels personatges secundaris o terciaris, és potser massa afectada o exagerada. No obstant, cap representació deixa de ser satisfactòria.

Apart de la interpretació, per mi estel·lar, d’en Pol López, direcció —de la que se’n fa càrrec en Julio Manrique— i escenogracia em resultaren brillants. Els decorats meticulosos, en els que l’ús de la projecció digital del fons juga un paper molt important, i els àgils canvis de les escenes, impedeixen que el públic s’adormi o es despisti, i la combinació de colors i la destresa amb què es coordinen els sons i la música aconsegueixen deixar-lo embadalit.

La funció encara està en cartellera i preveig que romandrà viva molt temps, gràcies al seu èxit aclaparador, tant al seu país d’origen —el Regne Unit—, com al Teatre Lliure. A risc de fer-me repetitiva, és indispensable que em reiteri sobre l’esplèndida presència d’en Pol López, que brodava el paper amb una màxima concentració, sense cap ombra de titubejos i, a més, ens va brindar una breu escena posterior, en la que pogué fer gala de les seves aptituds a l’escenari sense desconnectar, en cap moment, del seu personatge.

A part, l’obra també serveix com a mitjà per a conscienciar sobre l’autisme i altres tipus d’astorns que afecten, en aquest cas, a les capacitats intel·lectuals. La Síndrome d’Asperger està començant a ser cada cop més reconeguda, però encara són necessàries la divulgació i investigació al respecte. Es tracta d’una representació sincera, entendridora, trista i, alhora, divertida. Molt recomanada.

2 comentarios:

  1. Bon día, este libro lo leí en el instituto...pufff lo que me costó se me atravesó...
    Ignoraba que lo hubieran hecho en obra de teatro...me alegro que te gustará la obra.Gracias por la reseña y tu tiempo 😁😘😘

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Yo el libro lo he leído hace muy poco, y la verdad es que me resultó muy sencillo y lo leí de un tirón. La obra es una muy buena adaptación.
      Gracias a ti.

      Eliminar