viernes, 26 de mayo de 2017

Cíclic i devastador

Sorry not sorry, este texto está escrito en catalán, porque así es como me salió. De momento no tengo previsto traducirlo pero, si me lo pedís, podría pensármelo.

***
El seu cervell bullia com l’aigua dins d’una olla a pressió. La ràbia li va inundar els sentits i va arrencar a córrer com mai, tan ràpid —capficat en la música que escopien els auriculars— que va travessar tot el passeig marítim en menys de deu minuts, i ni tan sols estava esgotat quan va arribar als bancs envoltats de palmeres. Decidí seure-hi una estona, per a descansar, i va beure tanta aigua de cop que concluí que el millor seria continuar amb l’exercici l’endemà.

Concentrat en l’afany que havia emprat, s’havia oblidat de tot però, mentre enfilava carrer amunt, dirigint-se a casa, van tornar-lo a colpejar els records, les imatges que, tot i que instantànies, efímeres, eren massa intenses com perquè les pogués suportar. Passant per davant del supermercat, va vinclar-se sobre si mateix i hagué de recolzar-se a un arbre. El peixater, que el veia des de l’altra banda del carrer mentre encetava la jornada laboral, li preguntà, a crits de verdulaire, si es trobava bé. Ell contestà que sí, que només li faltava una mica d’hidratació i d’omplir la panxa.

Quan ja era davant la tanca i furgava dins les butxaques buscant les claus, un altre atac d’ansietat el va assaltar i gairebé perdé el coneixement de tant com se li havia accelerat la respiració.

De seguida ja tenia la seva mare davant seu, enfundada en la bata de dormir, i amb els cabells despentinats, esbojarrats. Amatent, obrí la porta i, sense dir res, l’abraçà amb delicadesa i se l’emportà cap a dins; l’estirà al sofà i, amoixant-lo, el cobrí amb una manta. Després d’inflar-se a plorar, en Bernat s’adormí de seguida, tal i com demostraven els seus roncs contundents.

Quan despertà, eren les vuit del vespre i no hi havia ningú a casa. Els carrers estaven embeguts per una foscor somorta. Un moix es colà per la porta i l’observà detingudament, com si volgués desemmascarar un enemic. Veient que l’humà no reaccionava de cap manera, el felí s’esmunyí, de nou, a l’exterior, amb una elegància refinada.

Tenia una gana de mil dimonis i, mentre es fregia un ou, s’empassà una altra càpsula. Ja s’havia pres la pastilla del matí, que era l’única que tenia prescrita, però no semblava que li hagués fet gaire efecte, i una altra no li faria mal, no més del que ja sentia.

Sabia que la seva mare no tornaria, que se n’hauria anat a passar la nit amb la seva parella. En part, això l’alleugeria: tenia unes ganes boges de tornar a plorar, i de xisclar fins a esgargamellar-se, i no volia que ella presenciés l’escena, ja que es negava a permetre que es preocupés massa per ell, que pensés que els esforços eren en debades. No obstant, li va trucar per assegurar-se que no tornaria fins l’endemà o al cap d’un parell de dies, i així era.
—Perdona’m, Bernat. N’estàs segur? Puc venir, si et sents molt malament. L’Anna em pot portar a casa amb el cotxe, i fins i tot ella podria quedar-se a dormir a casa, si no et fos una molèstia.

—No et preocupis, mama. De debò. Quedeu-vos allà. Estic bé.

Havent sopat, va anar directe al lavabo a vomitar. Tot i que l’estómac se li havia buidat, sentia que no tenia ganes de tornar a menjar, perquè tenia el pressentiment que tornaria a rebutjar-ho. Aclaparat per la solitud i la foscúria que l’engolia, agafà les claus i sortí de casa. Caminava temerós, no per por que algú pogués assaltar-lo, sinó perquè es pogués trobar amb ella, perquè s’hi hagués d’encarar. El gat d’abans va tornar a aparèixer. Estava aclofat al capot d’un cotxe, i dormia.

No sabia com havia arribat fins allà: de seguida, era al parc infantil, desfet en plors —una altra vegada—, i li estava trucant. Saltava el contestador, però va seguir provant-ho, amb una insistència febril i desesperada. Finalment, la seva veu va sonar a l’altra banda de la línia.

—Per què em truques? —va preguntar-li, directament.

—Ens hem de veure. No puc més.

—Ja vam aclarir les coses. No en tens prou? No et canses, d’arrossegar-te eternament?

—Hem de parlar cara a cara.

—Bernat, escolta’m. Escolta’m bé. T’estimo molt, em sents? Però tu no estàs bé. Ho he intentat. M’he sacrificat molt per tu, t’he dedicat molt temps, i segueixes igual que el primer dia. No et culpo pas. Suposo que és el teu tarannà. Però ja n’hi ha prou, d’insistir. Hem parlat d’això mil vegades. El procés de millora l’has de fer tu sol, jo no sóc capaç de suportar-ho. No sóc la teva metgessa, ni la teva psicòloga. Em sap molt greu, de veritat… tan de bo fos més pacient.

>>No cal que parlem res en persona. Ja està tot dit. Quants cops ho hem intentat? Quant temps hi hem dedicat? Que no te n’adones? Estar amb mi no t’ha fet res més que perjudicar-te. Sóc una companyia tòxica, per a tu. Estaràs millor amb altres persones, que puguin aguantar-ho, i que siguin positives per a tu. Em sents? Jo no et faig bé. Has d’avançar tu. No has de dependre de ningú, has de ser tu qui es dóna forces a si mateix, qui tira endavant, sense necessitar que algú t’empenyi.

>>Em sap molt de greu, de debò. Tan de bo jo fos més comprensiva, t’entengués millor i pogués ajudar-te. Però és que no puc. Podrem ser amics, sí. Però hauríem d’esperar un temps, deixar que les coses es refredin, que tu perdis la teva obsessió per mi. Llavors, amb tranquil·litat, com dos adults, tornarem a parlar i veurem com funciona la cosa. Sí?

—Nàdia —la interrompé, amb la veu rogallosa—. Nàdia. Qui és l’afortunat amb el que estàs ara? Què és el que em falta a mi? Sóc lleig? Tu em deies que era atractiu. He perdut aquest atractiu? Què he fet, per merèixer tot això?

—No, no, Bernat. No vagis per aquest camí. No hi ha cap afortunat, ni ningú. No he tingut res amb cap noi. No es tracta d’una tercera persona. Es tracta de tu. Òbviament, més aviat que tard probablement acabaré tenint una relació amb algú altre, però no tindrà absolutament res a veure amb tu. No ets lleig. No has perdut el teu atractiu. Creu-me, a mi m’agrades igual que sempre. És només que… estic convençuda que això no rutllaria. I tu ho saps perfectament.

—Segur que hi ha algú altre. Em pots fer el favor de dir-me qui és, almenys? Em posaré gelós, això és evident, però no t’amoïnis, que ja se’m passarà. Ja em sentiré millor. Sisplau, tu només diga’m qui és, d’acord?

Ja havia penjat.

***
Tenia un fred terrible. Estava glaçat, el pèl se li havia eriçat i feia petar les dents. El mirall allargat, recolzat a la paret de la seva habitació, reflectia una imatge patètica. Tenia els cabells esbullats, ressecs com un fregall, amb un color de palla apagat; la pell macilenta; d’ençà que menjava ben poc, els braços s’havien tornat pals d’escombra, petites branques; al voltant dels ulls se li havien format unes ulleres que reflectien el seu insomni; i tenia mocs i llàgrimes empastifant-li les galtes.

“Ets lleig com un pecat… Que no ho veus? Desmanegat, sense carn, només ossos… Un cutis eixut, ple de grans… Els ulls esquifits, inexpressius… Les celles desmesuradament grosses… A més, ets conscient de la teva imbecilitat? No saps fer res més que carranquejar-te, amargues els altres, només fas que emprenyar. No ho veus? No te n’adones, que ningú t’aguanta? I plores, i crides, i t’ennuegues amb la teva estúpida ansietat, i expliques els teus problemes als altres —quan a ningú li importen!—, i segueixes plorant, i et deprimeixes, i t’odies. Fas fàstic. En realitat, tens motius de sobres per odiar-te. No mereixes els sacrificis i esforços de ningú i, a sobre que els altres perden el temps en ajudar-te, tu ho tires tot per terra, ho trepitges —amb furor— i ho fas miques. I quan es cansen de tu —com és natural— i se’n van, en comptes d’acceptar-ho amb estoïcisme i ser conseqüent —que és el que et pertoca—, insisteixes i insisteixes, persegueixes i turmentes, no deixes descansar, ni tan sols quan t’ho demanen explícitament. Deixa-ho córrer, Bernat. No estàs fet per tenir bones companyies; no estàs fet per tenir parella, ni tan sols per tenir amics. Dóna gràcies que la teva mare sigui una santa, i potser massa ingènua. Però que ella et toleri, no vol dir que els altres tinguin el deure de fer-ho, també.”

Els seus propis pensaments eren les armes més lacerants. No necessitava ganivets, pistoles o cops de puny: les paraules que es propinava eren flagell suficient. Es trobava dins d’un calabós, i disposava d’unes escales per a sortir a la superfície, però no les veia. S’havia tapat els ulls, amb tossuderia, i semblava que, fins i tot, se sentís atret pel sofriment. Va tornar a plorar amb tanta força que es va quedar afònic, i ni els caramels de mel i llimona pogueren calmar-li el dolor.

“La Nàdia t’odia.”

“La Nàdia t’odia.”

“T’odia!”

El cap li donava voltes, es sacsejava com un avió en turbulències, la finestra oberta del pis de dalt semblava una bonica solució, la perfecta anihiladora, i els peus anaven ràpids, pujant les escales, sense fre, i no pensava en res, en absolut, ni tan sols mentre s’estava precipitant, només quan es trobava a escassos centímetres de la gespa del jardí posterior:

Un petó etern i mil abraçades, sexe com si no hi hagués un demà. Somriures que es multipliquen i duren per sempre, un vincle de ferro, paraules amb significat, enormes, increïbles i il·limitades. La companyia, el suport silenciós però assegurat, les confiances, l’esperança, els plors i els riures, les alegries incandescents…

“Bernat, t’estimo.”

“Ets genial!”

“Tant de bo fossis conscient del que ets i del potencial que tens. Guardes tantes coses, tants talents i recursos que, si els explotessis al màxim, encisaries totes les persones que t’envolten… Podries ser tan feliç… i tothom seria feliç amb tu.”

“Collons, estima’t. No tens motius per torturar-te d’aquesta manera. Faràs coses tan boniques! Fantàstiques! D’aquí un temps, et recordaràs i no podràs creure com de lluny hauràs arribat. Endavant, camina, corre si vols! Veus aquest sender tan llarg, que no contempla fronteres ni horitzons que el limitin? Avança per aquí i, encara que caiguis constantment, mai t’aturis ni tiris enrere!”

“No permetis que res et tiri avall, que ningú et negui la teva benignitat i les teves esplèndides qualitats… No deixis de creure mai en tu. Ni tan sols quan et sentis sol i sumit en la més penosa misèria.”

“Ets el meu millor amic. Ets magnífic, una de les millors persones que he conegut mai.”

“I tant, que t’aprecio. Has fet molt per a mi.”

“Bernat, has de venir, et necessitem amb nosaltres.”

“T’esti-
***

Seguia recolzat a l’ampit de la finestra, i la brisa del mar li fuetejava les galtes. Es va girar i, tot i que semblava que estava mirant-la a ella, estava consirós en els seus pensaments. Com havia de reaccionar? El primer impuls que va sentir va ser el d’abandonar-se a la ploradissa, somicar com un beneit i arrapar-se a les cames de la Nàdia per a suplicar-li la reconciliació o, almenys, unes últimes mostres d’afecte.

No va fer res. Es quedà quiet, contemplant-la minuciosament. Tenia unes ganes boges d’afermar-se a la seva cintura, de besar-li els pits i amanyagar-li els cabells arrissats, de no dir res però demostrar-li que l’estimava amb follia, que volia cuidar-la sempre i demostrar-li un amor incommensurable.

I no va fer res.

I ella, amb un darrer somriure de complicitat, amb una gracilitat extraordinària i el voleiar de la melena despentinada rere seu, se n’anà. La seva olor va romandre, però. Igual que els records, com era inevitable.

***
I s’odia, i es fa fàstic, i sap que ha fet mal a la Nàdia, tot i que ella li ho negués tantes vegades. Sap que la seva presència enlloc és positiva, que és una lacra, una càrrega irritant, un babau que es mama el dit i que no fot brot. Mai, mai de la teva vida, ningú t’estimarà. Fins i tot, la teva mare només ho farà per un deure que sent com a consubstancial, ja que tu ets el seu fill. No mereixes res. Fas molt mal i l’espifies contínuament.

Ets horrible.

Allunya’t.