sábado, 9 de diciembre de 2017

Les conquestes europees i l'organització familiar

Resultat d'imatges de edad media europa 
El siguiente texto es un trabajo que presenté en la universidad para la asignatura de "Grandes temas de la historia", acerca de los procesos de expansión de Europa a partir de la Edad Media, las colonizaciones, el papel de la Iglesia y las nuevas concepciones acerca de la familia.

**

L’Edat Mitjana a Europa, sobretot a partir dels segles X i XI, simbolitza el punt de partida de la configuració del que anomenem món modern. Aquesta comportà una sèrie de transformacions radicals en les formes d’organització i estructuració de la família, així com modificacions en la concepció de la propietat i dels sistemes econòmics (de subsistència, primordialment). El seu model s’escampà per vastes regions del planeta, gràcies als processos de colonització, en què s’imposava una nova població i uns nous costums, neutralitzant la població nadiva o, fins i tot, forçant-ne l’èxode.

L’Església era el vehicle institucional a través del qual s’anaren configurant aquestes noves estructures, sobretot gràcies a la proliferació dels organismes eclesiàstics, principalment concentrats en els nuclis urbans, al voltant dels quals s’agrupaven les cases i es disponien els carrers, en el pla hipodàmic o graelles ortogonals. L’Església no només pautava la religió o el sistema de creences, sinó que regulava al complet la vida de les persones.

No podem deixar d’esmentar el paper dels ordes monàstics, en ple auge, que constituïren un ordre social nou. El seu establiment s’explicà a partir de narracions que relataven les peripècies dels monjos, que edificaven els monestirs en territori erm. Com descrigué Otó de Freising, Hongria: “és coneguda per la seva riquesa tant a causa de l’amenitat natural de la seva aparença com a la fertilitat dels seus camps [...], però pels seus camps a penes han passat l’arada i el càvec” (Barlett, 1993, p.188). Segons els monjos, construïen sobre el no res.

No obstant, aquestes històries no s’ajustaven a la realitat, sinó que servien com a justificació de les colonitzacions, tant dins com fora del continent. La propagació dels monestirs, a partir dels quals es modelaven nous assentaments, es produí gràcies a l’adquisició de terres de pagesos, molts dels quals van ser enviats a les ciutats. Les migracions del camp a les ciutats foren les responsables dels excessos de població concentrada en una zona limitada, fet que alimentava les crisis econòmiques i la distribució desigual dels recursos.

La seva set d’expansió no se sadollà en estendre’s per tot el continent, sinó que es volia anar més enllà. És així com, després d’haver-se consolidat a Europa durant uns quants segles —que s’havia iniciat amb la propalació cap a l’Est de l’Imperi Carolingi—, finalment es començà, cap als segles XV i XVI, a fer incursions a terres forànies. Hi havia una competitivitat feroç entre potències europees, com diu Wolfe (2006, p.390): “the discourse was primarily addressed to relations betweeen European sovereigns rather than relations between Europeans and natives”. El principal objectiu era l’accés al terrotori i l’aprofitament dels recursos naturals, mitjançant l’expropiació de terres i el trasllat o, en última instància, l’eliminació de la població nadiva. Gràcies a aquests processos, es pogué ancorar l’ordre social que anomenem “occidental”. Tot això en base a la centralització de l’economia i dels assentaments agrícoles, ja que aquest, en comparació amb la caça i la recol·lecta, la pesca, els pastors i altres, és el sistema més estable (Wolfe, 2006, p.395). Per a poder sobreposar-se a la presència indígena, es dugueren a terme pràctiques d’exclusió sistemàtica sota el que Wolfe anomena “lògica d’eliminació”. Aquestes estaven recolzades per diverses teories: per exemple, la construcció d’una gramàtica o categorització racial per a evidenciar i legitimar la segregació de poblacions o ètnies.

Juntament amb aquestes conquestes s’instauraren noves formes d’organització familiar. L’Església determinava els tipus d’unió matrimonial preferibles i arranjava la moral respecte a les relacions sexuals, que només eren lícites quan tenien la funció de la reproducció. S’adjudicà el precepte de Sant Agustí, de Proles, fides, sacramentum (procreació, fidelitat i sacralitat), com a lema de la unió conjugal (Flandrin, 1979, p.224). Els matrimonis, a més, regulaven la transmissió de l’herència dels béns, fixada a través de la línia paterna, ja que entre els consorts hi havia una jerarquia: en primer lloc, l’home, que dominava la dona: aquesta estava relegada a una posició inferior.

Arran d’això, es transformà també la concepció de la infantesa i de la mort. Es creà una consciència de responsabilitat dels pares cap als fills, fet que augmentà el sentimentalisme cap als nens, és a dir, un vincle més emotiu entre pares i fills. Aquest deure de manteniment dels nens “explicava la prohibició de tota activitat sexual fora del matrimoni” (Flandrin, 1979, p.224). No obstant, aquesta castedat forçosa derivava en la contradicció del celibat, que incrementava la clientela en la prostitució, i propiciava els naixements de fills considerats com a “il·legítims”. Tot i que aquestes pràctiques eren reprovades per l’Església, no perderen ni un àpex de la seva popularitat. No només es censuraven les relacions extramaritals, sinó també l’onanisme i les pràctiques que no tinguessin la reproducció com a finalitat. Per tant, es buscava la màxima procreació per al mínim de plaer.

Per a la unió conjugal, a part d’aquests tres principis del lema agustinià, era imprescindible la possessió d’un capital mínim, per al manteniment de la família (Flandrin, 1979, p.240). Aquesta pressió econòmica irresoluble sobre les famílies generà més consciència sobre les seves capacitats adquisitives i de manteniment dels fills, i es buscaren mètodes d’anticoncepció per a limitar els naixements. Aleshores, l’índex de fecunditat de les dones fluctuava en funció de la situació en la producció i l’economia de la regió en què es trobessin. Aquest índex, així mateix, anava de bracet amb les taxes de mortalitat infantil o juvenil (Flandrin, 1979, p.253). A tot això, van lligats el valor de l’individualisme en preponderància —encara més destacats durant el segle XVIII, amb el corrent de la Il·lustració— i la nova concepció de la mort.

A mode de conclusió, cal que insistim sobre el paper transformador de l’expansió de la modernització europea o món occidental, per mitjà de la cristianització dirigida per l’Església. Tots aquests processos estan relacionats. El caràcter impositor d’aquests nous sistemes és evident: la ruptura va ser radical. La construcció d’un nou règim suposava, per tant, la destrucció del que era consuetudinari. Aquesta implantació pot aconseguir-se mitjançant diversos mètodes: es comença per l’assimilació cultural, se segueix amb l’expulsió i, finalment, es pot culminar en l’extermini físic. L’anul·lació de poblacions humanes senceres s’ha fet sense dubtes ni desassossecs: les motivacions subjacents encara són objecte de debat.


Bibliografia
  • Barlett, R. (1993). La formación de Europa: conquista, colonización y cambio cultural, 950-1350. Universitat de València i Universidad de Granada.
  • Flandrin, J.L. (1979). Orígenes de la familia moderna. Barcelona: Crítica. 
  • Moore, R.I. (2003). La primera revolución europea. c. 970-1215. Barcelona: Crítica. 
  • Wolfe, P. (2006). Settler colonialism and the elimination of the native. Journal of Genocide Research, 8, pp.387-409.