Como en 2016 alcancé los 65 libros, me propuse para 2017 llegar a la cifra de 70, pero fue un objetivo demasiado optimista al que, finalmente, no he llegado. No solo eso, sino que he leído considerablemente menos que el año pasado, ya que sólo he llegado a las 48 lecturas. Sin embargo, obviamente este reto solo es una forma de entretenimiento y de estímulo para la autosuperación: no llegar al número asignado no significa una derrota ni mucho menos: lo importante es lo que se experimenta al leer, la calidad de las obras y del tiempo invertido en ellas, no la cantidad. Así que aquí os presento los libros que he leído en 2017, con los títulos originales. Las que tienen un asterisco (*) al lado significa que ya las había leído alguna vez.
Carol, de Patricia Highsmith
Sūnzǐ bīngfǎ, de Sun Tzu
The Valley of Horses (Earth’s Children #2), de Jean M. Auel
Shikisai wo Motanai Tazaki Tsukuru to, Kare no Junrei no Toshi, de Haruki Murakami
Mr. Vertigo, de Paul Auster
Briefe an einen jungen Dichter, de Rainer Maria Rilke
Die Geschichte von Herrn Sommer, de Patrick Süskind
The Curious Incident of the Dog in the Night-Time, de Mark Haddon
La sangre de los libros, de Santiago Posteguillo
Le roman de Tristan et Iseut, de Joseph Bédier
Gardens of the Moon (The Malazan Book of the Fallen #1), de Steven Erikson
Breve historia de los godos, de Fermín Miranda-García
Perilous Power: The Middle East & US Foreign Policy, de Noam Chomsky, Gilbert Achcar y Stephen R. Shalom
Women of Sand and Myrrh, de Hanan al-Shaykh
L’islam des interdits, de Anne-Marie Delcambre
Olive Kitteridge, de Elizabeth Strout
Learning to labour. How working class kids get working class jobs, de Paul Willis
The Jihadis Return: ISIS and the New Sunni Uprising, de Patrick Cockburn
Shaman (Cole Family Trilogy #2), de Noah Gordon
Die Entdeckung des Individuums 1500-1800, de Richard van Dülmen
The Mammoth Hunters (Earth’s Children #3), de Jean M. Auel
Your Erroneous Zones, de Wayne W. Dyer
L’amica geniale (L’amica geniale #1), de Elena Ferrante
Jesus before Christianity, de Albert Nolan
Blind Willow, Sleeping Woman, de Haruki Murakami
Utopia, de Thomas More
Els Güell, de Andreu Farràs
Demian. Die Geschichte von Emil Sinclairs Jugend, de Hermann Hesse
Obabakoak, de Bernardo Atxaga
Persepolis, de Marjane Satrapi
The Last Jew, de Noah Gordon
Gabriel i la vida, de Josep Maria Fuster
Pan y rosas: pertenencia de género y antagonismo de clase en el capitalismo, de Andrea D’Atri
Johnny Panic and the Bible of Dreams and other prose writings, de Sylvia Plath
La República Islàmica d’Espanya, de Pilar Rahola
Karamazov Kardeşler, de Fiódor Dostoyevski
The Return of the King (The Lord of the Rings #3), de J.R.R. Tolkien
S.P.Q.R: A History of Ancient Rome, de Mary Beard
Nada, de Carmen Laforet *
Tocar mare, de Miquel Àngel Lladó Ribas
Sóc fill dels evuzok: La vida d’un antropòleg al Camerun, de Lluís Mallart i Guimerà
Cows, Pigs, Wars and Witches: The Riddles of Culture, de Marvin Harris
Invitación a la antropología económica, de José Luis Molina y Hugo Valenzuela
De Senegambia a Cataluña: Procesos de aculturación e integración social, de Adriana Kaplan
En attendant Bojangles, de Olivier Bourdeaut
The Plains of Passage (Earth’s Children #4), de Jean M. Auel
El siguiente texto es un trabajo que presenté en la universidad para la asignatura de "Grandes temas de la historia", acerca de los procesos de expansión de Europa a partir de la Edad Media, las colonizaciones, el papel de la Iglesia y las nuevas concepciones acerca de la familia. **
L’Edat Mitjana a Europa, sobretot a partir dels segles X i XI, simbolitza el punt de partida de la configuració del que anomenem món modern. Aquesta comportà una sèrie de transformacions radicals en les formes d’organització i estructuració de la família, així com modificacions en la concepció de la propietat i dels sistemes econòmics (de subsistència, primordialment). El seu model s’escampà per vastes regions del planeta, gràcies als processos de colonització, en què s’imposava una nova població i uns nous costums, neutralitzant la població nadiva o, fins i tot, forçant-ne l’èxode.
L’Església era el vehicle institucional a través del qual s’anaren configurant aquestes noves estructures, sobretot gràcies a la proliferació dels organismes eclesiàstics, principalment concentrats en els nuclis urbans, al voltant dels quals s’agrupaven les cases i es disponien els carrers, en el pla hipodàmic o graelles ortogonals. L’Església no només pautava la religió o el sistema de creences, sinó que regulava al complet la vida de les persones.
No podem deixar d’esmentar el paper dels ordes monàstics, en ple auge, que constituïren un ordre social nou. El seu establiment s’explicà a partir de narracions que relataven les peripècies dels monjos, que edificaven els monestirs en territori erm. Com descrigué Otó de Freising, Hongria: “és coneguda per la seva riquesa tant a causa de l’amenitat natural de la seva aparença com a la fertilitat dels seus camps [...], però pels seus camps a penes han passat l’arada i el càvec” (Barlett, 1993, p.188). Segons els monjos, construïen sobre el no res.
No obstant, aquestes històries no s’ajustaven a la realitat, sinó que servien com a justificació de les colonitzacions, tant dins com fora del continent. La propagació dels monestirs, a partir dels quals es modelaven nous assentaments, es produí gràcies a l’adquisició de terres de pagesos, molts dels quals van ser enviats a les ciutats. Les migracions del camp a les ciutats foren les responsables dels excessos de població concentrada en una zona limitada, fet que alimentava les crisis econòmiques i la distribució desigual dels recursos.
La seva set d’expansió no se sadollà en estendre’s per tot el continent, sinó que es volia anar més enllà. És així com, després d’haver-se consolidat a Europa durant uns quants segles —que s’havia iniciat amb la propalació cap a l’Est de l’Imperi Carolingi—, finalment es començà, cap als segles XV i XVI, a fer incursions a terres forànies. Hi havia una competitivitat feroç entre potències europees, com diu Wolfe (2006, p.390): “the discourse was primarily addressed to relations betweeen European sovereigns rather than relations between Europeans and natives”. El principal objectiu era l’accés al terrotori i l’aprofitament dels recursos naturals, mitjançant l’expropiació de terres i el trasllat o, en última instància, l’eliminació de la població nadiva. Gràcies a aquests processos, es pogué ancorar l’ordre social que anomenem “occidental”. Tot això en base a la centralització de l’economia i dels assentaments agrícoles, ja que aquest, en comparació amb la caça i la recol·lecta, la pesca, els pastors i altres, és el sistema més estable (Wolfe, 2006, p.395). Per a poder sobreposar-se a la presència indígena, es dugueren a terme pràctiques d’exclusió sistemàtica sota el que Wolfe anomena “lògica d’eliminació”. Aquestes estaven recolzades per diverses teories: per exemple, la construcció d’una gramàtica o categorització racial per a evidenciar i legitimar la segregació de poblacions o ètnies.
Juntament amb aquestes conquestes s’instauraren noves formes d’organització familiar. L’Església determinava els tipus d’unió matrimonial preferibles i arranjava la moral respecte a les relacions sexuals, que només eren lícites quan tenien la funció de la reproducció. S’adjudicà el precepte de Sant Agustí, de Proles, fides, sacramentum (procreació, fidelitat i sacralitat), com a lema de la unió conjugal (Flandrin, 1979, p.224). Els matrimonis, a més, regulaven la transmissió de l’herència dels béns, fixada a través de la línia paterna, ja que entre els consorts hi havia una jerarquia: en primer lloc, l’home, que dominava la dona: aquesta estava relegada a una posició inferior.
Arran d’això, es transformà també la concepció de la infantesa i de la mort. Es creà una consciència de responsabilitat dels pares cap als fills, fet que augmentà el sentimentalisme cap als nens, és a dir, un vincle més emotiu entre pares i fills. Aquest deure de manteniment dels nens “explicava la prohibició de tota activitat sexual fora del matrimoni” (Flandrin, 1979, p.224). No obstant, aquesta castedat forçosa derivava en la contradicció del celibat, que incrementava la clientela en la prostitució, i propiciava els naixements de fills considerats com a “il·legítims”. Tot i que aquestes pràctiques eren reprovades per l’Església, no perderen ni un àpex de la seva popularitat. No només es censuraven les relacions extramaritals, sinó també l’onanisme i les pràctiques que no tinguessin la reproducció com a finalitat. Per tant, es buscava la màxima procreació per al mínim de plaer.
Per a la unió conjugal, a part d’aquests tres principis del lema agustinià, era imprescindible la possessió d’un capital mínim, per al manteniment de la família (Flandrin, 1979, p.240). Aquesta pressió econòmica irresoluble sobre les famílies generà més consciència sobre les seves capacitats adquisitives i de manteniment dels fills, i es buscaren mètodes d’anticoncepció per a limitar els naixements. Aleshores, l’índex de fecunditat de les dones fluctuava en funció de la situació en la producció i l’economia de la regió en què es trobessin. Aquest índex, així mateix, anava de bracet amb les taxes de mortalitat infantil o juvenil (Flandrin, 1979, p.253). A tot això, van lligats el valor de l’individualisme en preponderància —encara més destacats durant el segle XVIII, amb el corrent de la Il·lustració— i la nova concepció de la mort.
A mode de conclusió, cal que insistim sobre el paper transformador de l’expansió de la modernització europea o món occidental, per mitjà de la cristianització dirigida per l’Església. Tots aquests processos estan relacionats. El caràcter impositor d’aquests nous sistemes és evident: la ruptura va ser radical. La construcció d’un nou règim suposava, per tant, la destrucció del que era consuetudinari. Aquesta implantació pot aconseguir-se mitjançant diversos mètodes: es comença per l’assimilació cultural, se segueix amb l’expulsió i, finalment, es pot culminar en l’extermini físic. L’anul·lació de poblacions humanes senceres s’ha fet sense dubtes ni desassossecs: les motivacions subjacents encara són objecte de debat.
Bibliografia
Barlett, R. (1993). La formación de Europa: conquista, colonización y cambio cultural, 950-1350. Universitat de València i Universidad de Granada.
Flandrin, J.L. (1979). Orígenes de la familia moderna. Barcelona: Crítica.
Moore, R.I. (2003). La primera revolución europea. c. 970-1215. Barcelona: Crítica.
Wolfe, P. (2006). Settler colonialism and the elimination of the native. Journal of Genocide Research, 8, pp.387-409.
El primer sentimiento es el del susto. Entumecimiento. Falta de reacción por no saber cómo proceder, contemplar el entorno sin decir palabra, hasta que despiertas. Y despiertas de repente, actúas, sales escopeteado, los nervios crecen vertiginosamente. El miedo se esparce como la pólvora, y es nuestro peor enemigo, aunque sería de insensatos que no lo tuviéramos. Es normal sentir miedo ante estas situaciones, lo que tenemos que hacer es aprender a gestionarlo y aplacarlo.
Hay que llorar, horrorizarse y lamentarse, pero sin rebasar cierto límite, en el que toca recuperar la calma y preguntarse a uno mismo hacia dónde ir. Un paso importante es comprobar que tus seres queridos están bien. Luego, buscar información acerca del suceso, y contrastarla para discernir entre el chisme y la verdad. Y toca volver a alarmarse ante los sucesos y las cifras. El pánico se extiende. Ese es el impacto que causa el terrorismo a la población civil, causa caos, desconcierto e histerismo. Imaginemos, ya, si lo vivimos en primera persona, o con mucha cercanía. La conmoción es colosal e inenarrable. Y pasemos al dolor que sufren, día a día, los que huyen de guerras, viéndose expulsados de sus hogares y de sus tierras.
El pasado jueves, día 17 de agosto, hubo múltiples heridos y trece fallecidos en un atentado en las Ramblas, en Barcelona, mi ciudad. La misma noche, hubo otro atentado en Cambrils. Nada que no sepáis ya. Los medios de comunicación se han encargado de propalar la alarma, de activar la alerta roja. No se han limitado a transmitir información verídica —que es su función principal—, sino que también han recurrido al sensacionalismo barato, a la búsqueda de clickbaits, poniendo el llamar la atención por encima de la integridad de las personas. Es el caso, por ejemplo, de muchos periódicos, que han vejado el derecho a la privacidad de las víctimas y de sus familias —además de entorpecer la investigación policial—, difundiendo imágenes del incidente. En los mismos canales de televisión reproducían vídeos explícitos mientras advertían que estos no debían ser divulgados. Toda una contradicción.
Este no es un caso aislado. No lo vemos mucho por aquí, en nuestra órbita de Occidente, pero cada día hay ataques de este tipo, cada día hay terrorismo, tanto en un contexto bélico ya de por sí como de forma inesperada. Actualmente, nos está afectando la oleada yihadista, que predica con los valores del wahabismo y el salafismo, pero las atrocidades pueden escudarse bajo cualquier disfraz. La culpa no es del islam, sino de sus sectores más extremistas. No entraré en detalle sobre los agentes más decisivos en la predicación de esta rama del islam más rigorista, entre los que se incluiría, sobre todo, la financiación de Arabia Saudita. Anoche leí un artículo que hacía un análisis sucinto sobre este fenómeno:
Teniendo en cuenta ese núcleo, hay que proseguir a arrancarlo desde la raíz, evitar su desarrollo desde los orígenes, pero también hay que actuar para combatir lo que ya está en marcha. Las operaciones de los Mossos están siendo muy ágiles y efectivas, y hay que brindarles un efusivo agradecimiento, pero hace falta aun más: estudiar los fundamentos de estos acontecimientos.
La piel de gallina con la solidaridad sin fronteras en Barcelona y en el resto de lugares en los que se han producido atentados de este calibre: alojamientos, trayectos en taxi gratuitos, voluntarios en masa para la donación de sangre… la ayuda ofrecida emerge a raudales. También los mensajes de apoyo desde muchas y distintas partes del mundo. Tenemos miedo, sí, pero batallaremos, nos enfrentaremos a él, todos juntos. No puedo hacer nada más que dar ánimos, tanto a las familias y círculos cercanos de las víctimas como a la comunidad musulmana, que sufre duras recriminaciones por parte de los fascistas y racistas que han encontrado un bonito pretexto en el terrorismo para encauzar su desprecio.
Sorry not sorry, este texto está escrito en catalán, porque así es como me salió. De momento no tengo previsto traducirlo pero, si me lo pedís, podría pensármelo.
***
El seu cervell bullia com l’aigua dins d’una olla a pressió. La ràbia li va inundar els sentits i va arrencar a córrer com mai, tan ràpid —capficat en la música que escopien els auriculars— que va travessar tot el passeig marítim en menys de deu minuts, i ni tan sols estava esgotat quan va arribar als bancs envoltats de palmeres. Decidí seure-hi una estona, per a descansar, i va beure tanta aigua de cop que concluí que el millor seria continuar amb l’exercici l’endemà.
Concentrat en l’afany que havia emprat, s’havia oblidat de tot però, mentre enfilava carrer amunt, dirigint-se a casa, van tornar-lo a colpejar els records, les imatges que, tot i que instantànies, efímeres, eren massa intenses com perquè les pogués suportar. Passant per davant del supermercat, va vinclar-se sobre si mateix i hagué de recolzar-se a un arbre. El peixater, que el veia des de l’altra banda del carrer mentre encetava la jornada laboral, li preguntà, a crits de verdulaire, si es trobava bé. Ell contestà que sí, que només li faltava una mica d’hidratació i d’omplir la panxa.
Quan ja era davant la tanca i furgava dins les butxaques buscant les claus, un altre atac d’ansietat el va assaltar i gairebé perdé el coneixement de tant com se li havia accelerat la respiració.
De seguida ja tenia la seva mare davant seu, enfundada en la bata de dormir, i amb els cabells despentinats, esbojarrats. Amatent, obrí la porta i, sense dir res, l’abraçà amb delicadesa i se l’emportà cap a dins; l’estirà al sofà i, amoixant-lo, el cobrí amb una manta. Després d’inflar-se a plorar, en Bernat s’adormí de seguida, tal i com demostraven els seus roncs contundents.
Quan despertà, eren les vuit del vespre i no hi havia ningú a casa. Els carrers estaven embeguts per una foscor somorta. Un moix es colà per la porta i l’observà detingudament, com si volgués desemmascarar un enemic. Veient que l’humà no reaccionava de cap manera, el felí s’esmunyí, de nou, a l’exterior, amb una elegància refinada.
Tenia una gana de mil dimonis i, mentre es fregia un ou, s’empassà una altra càpsula. Ja s’havia pres la pastilla del matí, que era l’única que tenia prescrita, però no semblava que li hagués fet gaire efecte, i una altra no li faria mal, no més del que ja sentia.
Sabia que la seva mare no tornaria, que se n’hauria anat a passar la nit amb la seva parella. En part, això l’alleugeria: tenia unes ganes boges de tornar a plorar, i de xisclar fins a esgargamellar-se, i no volia que ella presenciés l’escena, ja que es negava a permetre que es preocupés massa per ell, que pensés que els esforços eren en debades. No obstant, li va trucar per assegurar-se que no tornaria fins l’endemà o al cap d’un parell de dies, i així era.
—Perdona’m, Bernat. N’estàs segur? Puc venir, si et sents molt malament. L’Anna em pot portar a casa amb el cotxe, i fins i tot ella podria quedar-se a dormir a casa, si no et fos una molèstia.
—No et preocupis, mama. De debò. Quedeu-vos allà. Estic bé.
Havent sopat, va anar directe al lavabo a vomitar. Tot i que l’estómac se li havia buidat, sentia que no tenia ganes de tornar a menjar, perquè tenia el pressentiment que tornaria a rebutjar-ho. Aclaparat per la solitud i la foscúria que l’engolia, agafà les claus i sortí de casa. Caminava temerós, no per por que algú pogués assaltar-lo, sinó perquè es pogués trobar amb ella, perquè s’hi hagués d’encarar. El gat d’abans va tornar a aparèixer. Estava aclofat al capot d’un cotxe, i dormia.
No sabia com havia arribat fins allà: de seguida, era al parc infantil, desfet en plors —una altra vegada—, i li estava trucant. Saltava el contestador, però va seguir provant-ho, amb una insistència febril i desesperada. Finalment, la seva veu va sonar a l’altra banda de la línia.
—Per què em truques? —va preguntar-li, directament.
—Ens hem de veure. No puc més.
—Ja vam aclarir les coses. No en tens prou? No et canses, d’arrossegar-te eternament?
—Hem de parlar cara a cara.
—Bernat, escolta’m. Escolta’m bé. T’estimo molt, em sents? Però tu no estàs bé. Ho he intentat. M’he sacrificat molt per tu, t’he dedicat molt temps, i segueixes igual que el primer dia. No et culpo pas. Suposo que és el teu tarannà. Però ja n’hi ha prou, d’insistir. Hem parlat d’això mil vegades. El procés de millora l’has de fer tu sol, jo no sóc capaç de suportar-ho. No sóc la teva metgessa, ni la teva psicòloga. Em sap molt greu, de veritat… tan de bo fos més pacient.
>>No cal que parlem res en persona. Ja està tot dit. Quants cops ho hem intentat? Quant temps hi hem dedicat? Que no te n’adones? Estar amb mi no t’ha fet res més que perjudicar-te. Sóc una companyia tòxica, per a tu. Estaràs millor amb altres persones, que puguin aguantar-ho, i que siguin positives per a tu. Em sents? Jo no et faig bé. Has d’avançar tu. No has de dependre de ningú, has de ser tu qui es dóna forces a si mateix, qui tira endavant, sense necessitar que algú t’empenyi.
>>Em sap molt de greu, de debò. Tan de bo jo fos més comprensiva, t’entengués millor i pogués ajudar-te. Però és que no puc. Podrem ser amics, sí. Però hauríem d’esperar un temps, deixar que les coses es refredin, que tu perdis la teva obsessió per mi. Llavors, amb tranquil·litat, com dos adults, tornarem a parlar i veurem com funciona la cosa. Sí?
—Nàdia —la interrompé, amb la veu rogallosa—. Nàdia. Qui és l’afortunat amb el que estàs ara? Què és el que em falta a mi? Sóc lleig? Tu em deies que era atractiu. He perdut aquest atractiu? Què he fet, per merèixer tot això?
—No, no, Bernat. No vagis per aquest camí. No hi ha cap afortunat, ni ningú. No he tingut res amb cap noi. No es tracta d’una tercera persona. Es tracta de tu. Òbviament, més aviat que tard probablement acabaré tenint una relació amb algú altre, però no tindrà absolutament res a veure amb tu. No ets lleig. No has perdut el teu atractiu. Creu-me, a mi m’agrades igual que sempre. És només que… estic convençuda que això no rutllaria. I tu ho saps perfectament.
—Segur que hi ha algú altre. Em pots fer el favor de dir-me qui és, almenys? Em posaré gelós, això és evident, però no t’amoïnis, que ja se’m passarà. Ja em sentiré millor. Sisplau, tu només diga’m qui és, d’acord?
Ja havia penjat.
***
Tenia un fred terrible. Estava glaçat, el pèl se li havia eriçat i feia petar les dents. El mirall allargat, recolzat a la paret de la seva habitació, reflectia una imatge patètica. Tenia els cabells esbullats, ressecs com un fregall, amb un color de palla apagat; la pell macilenta; d’ençà que menjava ben poc, els braços s’havien tornat pals d’escombra, petites branques; al voltant dels ulls se li havien format unes ulleres que reflectien el seu insomni; i tenia mocs i llàgrimes empastifant-li les galtes.
“Ets lleig com un pecat… Que no ho veus? Desmanegat, sense carn, només ossos… Un cutis eixut, ple de grans… Els ulls esquifits, inexpressius… Les celles desmesuradament grosses… A més, ets conscient de la teva imbecilitat? No saps fer res més que carranquejar-te, amargues els altres, només fas que emprenyar. No ho veus? No te n’adones, que ningú t’aguanta? I plores, i crides, i t’ennuegues amb la teva estúpida ansietat, i expliques els teus problemes als altres —quan a ningú li importen!—, i segueixes plorant, i et deprimeixes, i t’odies. Fas fàstic. En realitat, tens motius de sobres per odiar-te. No mereixes els sacrificis i esforços de ningú i, a sobre que els altres perden el temps en ajudar-te, tu ho tires tot per terra, ho trepitges —amb furor— i ho fas miques. I quan es cansen de tu —com és natural— i se’n van, en comptes d’acceptar-ho amb estoïcisme i ser conseqüent —que és el que et pertoca—, insisteixes i insisteixes, persegueixes i turmentes, no deixes descansar, ni tan sols quan t’ho demanen explícitament. Deixa-ho córrer, Bernat. No estàs fet per tenir bones companyies; no estàs fet per tenir parella, ni tan sols per tenir amics. Dóna gràcies que la teva mare sigui una santa, i potser massa ingènua. Però que ella et toleri, no vol dir que els altres tinguin el deure de fer-ho, també.”
Els seus propis pensaments eren les armes més lacerants. No necessitava ganivets, pistoles o cops de puny: les paraules que es propinava eren flagell suficient. Es trobava dins d’un calabós, i disposava d’unes escales per a sortir a la superfície, però no les veia. S’havia tapat els ulls, amb tossuderia, i semblava que, fins i tot, se sentís atret pel sofriment. Va tornar a plorar amb tanta força que es va quedar afònic, i ni els caramels de mel i llimona pogueren calmar-li el dolor.
“La Nàdia t’odia.”
“La Nàdia t’odia.”
“T’odia!”
El cap li donava voltes, es sacsejava com un avió en turbulències, la finestra oberta del pis de dalt semblava una bonica solució, la perfecta anihiladora, i els peus anaven ràpids, pujant les escales, sense fre, i no pensava en res, en absolut, ni tan sols mentre s’estava precipitant, només quan es trobava a escassos centímetres de la gespa del jardí posterior:
Un petó etern i mil abraçades, sexe com si no hi hagués un demà. Somriures que es multipliquen i duren per sempre, un vincle de ferro, paraules amb significat, enormes, increïbles i il·limitades. La companyia, el suport silenciós però assegurat, les confiances, l’esperança, els plors i els riures, les alegries incandescents…
“Bernat, t’estimo.”
“Ets genial!”
“Tant de bo fossis conscient del que ets i del potencial que tens. Guardes tantes coses, tants talents i recursos que, si els explotessis al màxim, encisaries totes les persones que t’envolten… Podries ser tan feliç… i tothom seria feliç amb tu.”
“Collons, estima’t. No tens motius per torturar-te d’aquesta manera. Faràs coses tan boniques! Fantàstiques! D’aquí un temps, et recordaràs i no podràs creure com de lluny hauràs arribat. Endavant, camina, corre si vols! Veus aquest sender tan llarg, que no contempla fronteres ni horitzons que el limitin? Avança per aquí i, encara que caiguis constantment, mai t’aturis ni tiris enrere!”
“No permetis que res et tiri avall, que ningú et negui la teva benignitat i les teves esplèndides qualitats… No deixis de creure mai en tu. Ni tan sols quan et sentis sol i sumit en la més penosa misèria.”
“Ets el meu millor amic. Ets magnífic, una de les millors persones que he conegut mai.”
“I tant, que t’aprecio. Has fet molt per a mi.”
“Bernat, has de venir, et necessitem amb nosaltres.”
“T’esti-
***
Seguia recolzat a l’ampit de la finestra, i la brisa del mar li fuetejava les galtes. Es va girar i, tot i que semblava que estava mirant-la a ella, estava consirós en els seus pensaments. Com havia de reaccionar? El primer impuls que va sentir va ser el d’abandonar-se a la ploradissa, somicar com un beneit i arrapar-se a les cames de la Nàdia per a suplicar-li la reconciliació o, almenys, unes últimes mostres d’afecte.
No va fer res. Es quedà quiet, contemplant-la minuciosament. Tenia unes ganes boges d’afermar-se a la seva cintura, de besar-li els pits i amanyagar-li els cabells arrissats, de no dir res però demostrar-li que l’estimava amb follia, que volia cuidar-la sempre i demostrar-li un amor incommensurable.
I no va fer res.
I ella, amb un darrer somriure de complicitat, amb una gracilitat extraordinària i el voleiar de la melena despentinada rere seu, se n’anà. La seva olor va romandre, però. Igual que els records, com era inevitable.
***
I s’odia, i es fa fàstic, i sap que ha fet mal a la Nàdia, tot i que ella li ho negués tantes vegades. Sap que la seva presència enlloc és positiva, que és una lacra, una càrrega irritant, un babau que es mama el dit i que no fot brot. Mai, mai de la teva vida, ningú t’estimarà. Fins i tot, la teva mare només ho farà per un deure que sent com a consubstancial, ja que tu ets el seu fill. No mereixes res. Fas molt mal i l’espifies contínuament.
El islam de las prohibiciones es un breve tratado acerca del islam que desglosa, en menos de 200 páginas, las bases de esta religión tan extendida —desde Marruecos por el oeste hasta Indonesia por el este—, dentro de varias temáticas: la condición de la mujer, la política, la economía, los derechos humanos… Anne-Marie Delcambre, la autora, aunque no fuera originaria de una sociedad musulmana, tenía credenciales porque era una historiadora, exegeta —es decir, experta en la interpretación de textos— e islamóloga francesa; se doctoró en Derecho y Civilización Islámica, e impartió clases en la Universidad, aparte de escribir varios libros y artículos de crítica al islam. Murió el año pasado, en el 2 de enero de 2016.
Los países de Oriente Medio han estado enzarzados en conflictos —casi todos de carácter bélico— en las últimas décadas. A raíz del terrorismo fundamentalista que ha estallado, primero atacando instituciones gubernamentales, hasta llegar a inmiscuirse en las vidas de civiles inocentes, la islamofobia se ha extendido como la pólvora, sobre todo en el llamado Occidente.
Como reacción a este fenómeno de rechazo, que ha sustituido al famoso antisemitismo —que duró siglos y que parece que está casi erradicado en la actualidad—, se han levantado multitud de musulmanes y otros defensores de los derechos humanos en contra de la asociación de esa religión con el terrorismo. En parte, su aseveración es acertada: ser musulmán no significa, por definición, ser un criminal fanático; empero, el error está en negar que, íntegramente, el Corán o la Sunna no profesan, en absoluto, ningún mensaje de apología a la violencia. Delcambre, para desmitificar esas afirmaciones, cita textualmente fragmentos del Corán que las invalidan automáticamente.
Parece ser que Mahoma, el profeta por excelencia del islam, no tenía un temperamento pacífico y benevolente, sino que era más bien inflexible y beligerante. Con la excusa de la palabra de Dios, boicoteaba a los no-musulmanes, a los que etiquetaba de “infieles” y “enemigos”. Los combatía mediante la violencia indiscriminada: “Los maldecimos porque han roto su alianza con nosotros, porque han sido incrédulos [...]”. Aparte —aunque esto no es sorprendente—, menospreciaba a la mujer, colocándola en una posición inferior al hombre —como si se tratara de una característica inherente al género femenino—: “[...] diles a tus esposas, a tus hijas, a las mujeres de los creyentes que vuelvan a ponerse los grandes velos; [...] para evitar ser reconocidas [...]”; menoscababa los derechos de las personas, reprimiéndolas si no cumplían con los preceptos; rechazaba cualquier crítica negativa, respondiendo —como parecía habitual— con violencia.
Todo esto, según se afirma, bajo la palabra de Alá. El Profeta, Mahoma —o como quiera que se llame (el profesor de historia medieval nos amenazaba con suspendernos si lo llamábamos así en el examen)—, era quien plasmaba lo que decía Dios. ¿Y si los reglamentos estaban tergiversados, falseados en pos de sus intereses, tintándolos de beligerancia? ¿Cómo podemos estar convencidos de que esta es la verdadera palabra de Dios? Sin meternos en debates sobre si, directamente, existe algún Dios. El contacto con distintas religiones desde un punto de vista alejado me ha hecho pensar —siendo, supuestamente, agnóstica— que, quizás, todos los Dioses de los monoteísmos son, en realidad, solo uno, y que los mandamientos escritos bajo su nombre se adaptan a cada cultura en particular.
No me parece necesario matizar en que, evidentemente, lo que digan el Corán y la Sunna no reflejan la realidad actual —ni pasada— de las sociedades musulmanas. Estos preceptos solo son seguidos por integristas o fundamentalistas islámicos, de ahí viene, por ejemplo, el fenómeno de las crecientes organizaciones terroristas —tales como Al Qaeda o el más reciente ISIS, que ha percibido una intensa expansión en los últimos años—. Lo que pretende Delcambre, entonces, es desmentir que el terrorismo islámico esté articulado por dementes que no tienen la más mínima idea de la religión que en teoría practican, y que lo que llevan a cabo no tenga nada que ver con el “verdadero islam”: sí que tiene que ver, pues lo que hacen es la aplicación de los textos con el máximo de firmeza e intransigencia, mientras que, la mayoría de musulmanes, en la actualidad, no siguen esas ordenanzas al pie de la letra.
La perspectiva analista y crítica del libro refuta muchas invenciones, y ofrece citas textuales del Corán y de la Sunna, unas fuentes inalterables. No obstante, la autora, a pesar de ser una intelectual acerca de las civilizaciones en Oriente Medio y de, por tanto, tener credenciales, lógicamente seguía estando distanciada, pues, aparte de ser europea, ni siquiera era musulmana. Me parece inapropiado, además, el tono que emplea de manera recurrente: el uso reiterado de signos de exclamación añade unos ingredientes de subjetividad que no son pertinentes para un estudio de este calibre, que pretende ser el máximo de serio e imparcial. Igualmente, a pesar de —en mi opinión— su parcialidad, es un libro interesante para introducirse en las bases del islam y empezar a comprender muchos acontecimientos que se están dando en la actualidad y que pueden llegar a afectar a escala mundial.
